dimarts, 29 de maig del 2012

El primer hombre de Albert Camus


http://lahistoriadeldia.files.wordpress.com/2010/04/el-primer-hombre-camus.jpg?w=450

... Después venía la clase. Con el señor Bernard era siempre interesante por la sencilla razón de que él amaba apasionadamente su trabajo. ..Fuera ya podía caer la lluvia en cataratas interminables, como suele ocurrir en Argelia, que la clase apenas se distraía...
Pero el método del señor Bernard, que consistía en no aflojar en materia de conducta y por el contrario dar a su enseñanza un tono viviente y divertido, triunfaba incluso sobre las moscas que intentaban  distraernos. 

Siempre sabía sacar en el momento oportuno los tesoros de la colección de minerales, el herbario, y los insectos disecados, los mapas o la linterna mágica ... y así conseguía despertar el interés languideciente de los alumnos.

En aritmética había instituido un concurso de cálculo mental que obligaba al alumno a ejercitar su rapidez intelectual. Lanzaba a la clase, donde todos debían estar de brazos cruzados, los términos de una división, una multiplicación o , a veces, una suma un poco complicada. "¿Cuánto suman 1.267+691?" El primero que acertaba con el resultado justo ganaba un punto que se acreditaba en la clasificación mensual.....

Los manuales eran siempre los que se utilizaban en la metrópoli, en Francia, a miles de kilómetros. Y aquellos niños que sólo conocían el viento seco del siroco, los chaparrones prodigiosos y breves, la arena de las playas y el mar llameante bajo el sol, leían aplicadamente, marcando los puntos y las comas, unos relatos para nosotros míticos casi fantásticos en los que unos niños con gorro y bufanda de lana volvían a casa con un frío glacial arrastrando haces de leña por caminos cubiertos de nieve, hasta que divisaban el tejado nevado de la casa y el humo de la chimenea les hacía saber que la sopa de guisantes se cocía al fuego..


Para Jacques estos relatos eran la encarnación del exotismo y lo maravilloso. Soñaba con ellos.. Para él esos relatos formaban parte de la poderosa poesía de la escuela.
Sólo la escuela porporcionaba esas alegrías a Jacques y a Pierre. E indudablemente lo que con tanta pasión amaban en ella era lo que no encontraban en casa, donde la pobreza y la ignorancia volvían la vida más dura más desolada, como encerrada en sí misma; la miseria es una fortaleza sin puente levadizo (...)

En la clase del señor Bernard, por lo menos, la escuela alimentaba en ellos un hambre esencial: el hambre de descubrir.
En las otras clases les enseñaban sin duda muchas cosas, pero un poco como se ceba a un ganso. Les presentaban un alimento ya preparado rogándoles que se lo tragaran. 
En clase del señor Bernard sentían por primera vez que existían y que se les consideraba: se les consideraba dignos de descubrir el mundo.

Más aún, el maestro no se dedicaba solamente a enseñarles lo que le pagaban para que enseñara: los acogía con simplicidad en su vida personal, la vivía con ellos contándoles su infancia y la historia de otros niños que había conocido, les exponía sus porpios puntos de vista, no sus ideas, pues sieno, por ejemolo, anticlerical como muchos de sus colegas, nunca decía en clase una sola palabra contra la religión ni contra nada de lo que podía ser objeto de una elección o una convicción, y en cambio condenaba con la mayor energía lo que no admitía discusión: el robo, la delación, la indelicadeza, la suciedad.
  1. ¿Qué aprendizajes  son los más importantes para el protagonista de esta narración?
  2. ¿Qué aspectos interesantes destacarías de la escuela que vive Jacques?
  3. Señala algunos aspectos posotivos de tu experiencia escolar y escribe una narración parecida a la que acabas de leer.

... Després venia la classe. Amb el senyor Bernard era sempre interessant per la senzilla raó que ell estimava apassionadament el seu treball. ..Fora ja podia caure la pluja en cataractes interminables, com sol ocórrer a Algèria, que la classe casi mai es distreia...

Però el mètode del senyor Bernard, que consistia en no afluixar en matèria de conducta i per contra donar al seu ensenyament un to vivent i divertit, triomfava fins i tot sobre les mosques que ens distreien.

Sempre sabia traure en el moment oportú els tresors de la col·lecció de minerals, l'herbari, i els insectes, els mapes o la llanterna màgica ...que despertaven l'interès dels alumnes.

En aritmètica havia instituït un concurs de càlcul mental que obligava a l'alumne a exercitar la seua rapidesa intel·lectual. Llançava a la classe, on tots havien d'estar de braços creuats, els termes d'una divisió, una multiplicació o , a voltes, una suma una mica complicada. "Quant sumen 1.267+691?" El primer que encertava amb el resultat just guanyava un punt que s'acreditava en la classificació mensual.....

Els manuals eren sempre els que s'utilitzaven en la metròpoli, a França, a milers de quilòmetres. I aquells xiquets que només coneixien el vent sec del xaloc, els aiguats prodigiosos i breus, l'arena de les platges i el mar sota el sol, llegien marcant els punts i les comes, uns relats per a nosaltres mítics quasi fantàstics en els quals uns xiquets amb capell i bufanda de llana tornaven a casa amb un fred glacial arrossegant feixos de llenya per camins coberts de neu, fins que albiraven la teulada nevada de la casa i el fum de la ximenera els feia saber que la sopa de pèsols bollia al foc..

Per a Jacques aquests relats eren l'encarnació de l'exotisme i el meravellós. Somiava amb ells..Per a ell aqueixos relats formaven part de la poderosa poesia de l'escola.

Només l'escola donava aqueixes alegries a Jacques i a Pierre. I indubtablement el que amb tanta passió estimaven en ella era el que no trobaven a casa, on la pobresa i la ignorància tornaven la vida més dura més desolada, com tancada en si mateixa; la misèria és una fortalesa sense pont d'eixida  (...)

En la classe del senyor Bernard, almenys, l'escola alimentava en ells una fam essencial: la fam de descobrir.
En les altres classes els ensenyaven sens dubte moltes coses, però una mica com s'enceba a una oca. Els presentaven un aliment ja preparat pregant-los que li l'engoliren.

En classe del senyor Bernard sentien per primera vegada que existien i que se'ls considerava: se'ls considerava dignes de descobrir el món.

Més encara, el mestre no es dedicava solament a ensenyar-los el que li pagaven perquè ensenyara: els acollia amb simplicitat en la seua vida personal, la vivia amb ells explicant-los la seua infància i la història d'altres xiquets que havia conegut, els exposava els seus propis punts de vista, no les seues idees, doncs sent com era, per exemple, anticlerical com a molts dels seus col·legues, mai deia en classe una sola paraula contra la religió ni contra gens del que podia ser objecte d'una elecció o una convicció, i en canvi condemnava amb la major energia el que no admetia discussió: el robatori, la delació, la manca de delicadesa, la brutícia.


Per al diàleg:
    Quins aprenentatges són els més importants per al protagonista d'aquesta narració?
    Quins aspectes interessants destacaries de l'escola que viu Jacques?
    Assenyala alguns aspectes possitius de la teva experiència escolar i escriu una narració semblant a la qual acabes de llegir.
     


    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada